Menú
Menú
[ bb_built=”1″ admin_label=”Section” fullwidth=”off” specialty=”on”]
Des de 2007 L’Équilibriste passeja pels escenaris la seva proposta musical amb nombroses actuacions a Mallorca i arribant a ciutats com Reus o Barcelona. La formació està composta actualment per Joan Toni Fuster (veu principal, guitarres, banjo, etc.), Albert Riutort (guitarres, cors, banjo, etc.), Alberto Feo (teclats, acordió i cors), Joan Jaume (baix, percussions i cors) i Víctor Granados (bateria, percussions i Glockenspiel).
Si bé és cert que als seus inicis discogràfics amb Què en saps tu, de bicicletes i parafangos? (Flor y Nata Records, 2009) van tenir una marcada influència del rock de “porxada” i més guitarrer, el pas del temps i l’edició dels treballs posteriors —Que sea la última vez que te veo con una silla volando i Ningú no sospitarà que sempre són les set, ambdós de l’any 2011, amb producció i edició a càrrec del grup mateix— van apropar la seva música a terrenys més propis del folk americà, sintetitzant en l’estil del grup sons i instrumentacions nous que completen la mescla amb el rock més directe i acústic i, fins i tot, amb algun toc d’electrònica.
Així, en les cançons d’aquests dos treballs ja s’hi comencen a reconèixer les influències i maneres de fer noves que cristal·litzen en el seu penúltim treball, Pluja-Trànsit-Semàfors. Guitarres, baixos, teclats i bateries es complementen amb una naturalitat total amb ukeleles, banjos, trompes, carillons, harmòniums o percussions electròniques; un “sense parar” d’instruments que complementen una música plena de matisos, precisa i, a la vegada, apassionada. Les cançons, totes compostes per Joan Toni Fuster i arranjades pel grup al complet, proposen un viatge al voltant de temes quotidians com la maduresa, l’amor, la pèrdua o la independència de la vida íntima com un gran tresor. Les lletres són properes, compromeses, de vegades d’una fantasia desbordant, directes i sinceres. La imatge que evoca el títol del disc és, en certa mesura, una espècie de manual d’instruccions sobre com escoltar les cançons: arrecerat del carrer, dins del cotxe o a casa mentre s’observa com plou, reproduint sense interrupcions les deu cançons, escoltant-les amb tranquil·litat, quasi assaborint-les.
[/]
[ bb_built=”1″ admin_label=”Section” fullwidth=”off” specialty=”on”]
Des de 2007 L’Équilibriste passeja pels escenaris la seva proposta musical amb nombroses actuacions a Mallorca i arribant a ciutats com Reus o Barcelona. La formació està composta actualment per Joan Toni Fuster (veu principal, guitarres, banjo, etc.), Albert Riutort (guitarres, cors, banjo, etc.), Alberto Feo (teclats, acordió i cors), Joan Jaume (baix, percussions i cors) i Víctor Granados (bateria, percussions i Glockenspiel).
Si bé és cert que als seus inicis discogràfics amb Què en saps tu, de bicicletes i parafangos? (Flor y Nata Records, 2009) van tenir una marcada influència del rock de “porxada” i més guitarrer, el pas del temps i l’edició dels treballs posteriors —Que sea la última vez que te veo con una silla volando i Ningú no sospitarà que sempre són les set, ambdós de l’any 2011, amb producció i edició a càrrec del grup mateix— van apropar la seva música a terrenys més propis del folk americà, sintetitzant en l’estil del grup sons i instrumentacions nous que completen la mescla amb el rock més directe i acústic i, fins i tot, amb algun toc d’electrònica.
Així, en les cançons d’aquests dos treballs ja s’hi comencen a reconèixer les influències i maneres de fer noves que cristal·litzen en el seu penúltim treball, Pluja-Trànsit-Semàfors. Guitarres, baixos, teclats i bateries es complementen amb una naturalitat total amb ukeleles, banjos, trompes, carillons, harmòniums o percussions electròniques; un “sense parar” d’instruments que complementen una música plena de matisos, precisa i, a la vegada, apassionada. Les cançons, totes compostes per Joan Toni Fuster i arranjades pel grup al complet, proposen un viatge al voltant de temes quotidians com la maduresa, l’amor, la pèrdua o la independència de la vida íntima com un gran tresor. Les lletres són properes, compromeses, de vegades d’una fantasia desbordant, directes i sinceres. La imatge que evoca el títol del disc és, en certa mesura, una espècie de manual d’instruccions sobre com escoltar les cançons: arrecerat del carrer, dins del cotxe o a casa mentre s’observa com plou, reproduint sense interrupcions les deu cançons, escoltant-les amb tranquil·litat, quasi assaborint-les.
[/]
